Som estels errants, venim de molt lluny i ens dirigim als confins de l’Univers. Hi ha cometes molt brillants que despleguen una gran coa al firmament. El seu pas a prop de la Terra ens fa alçar els ulls cap amunt i obrir els del nostre interior. Els miram embadalits. La seva bellesa ens fascina, la seva presència ens suscita qüestions: Qui som? D’on venim? Cap a on anam? Què hi ha més enllà del que coneixem científicament i intuïm?
Els grans cometes, com aquelles persones que destaquen per la seva unicitat, ens fan de mirall. Per això la seva fulgor radiant és esperada, seguida i estudiada amb passió pels grans astrònoms. I com si d’un gran cometa es tractàs, Josep Mascaró Pasarius va brillar amb una especial energia i amb molt d’apassionament. El seu pas per la Terra, de gambada llarga i caminar segur, va ser seguit amb atenció i admiració, de bon principi, per tots els qui l’estimàrem. Ara que la seva brillantor ha desaparegut dels nostre cel visual, volem saber-ne més, esbrinar el seu passat i conèixer millor els qui el precediren i l’acompanyaren durant molt de temps.
La seva és una història plena d’un entusiasme per la vida encomanadís i d’una intimitat gelosament guardada. Una petita part de la seva vida és aquí.
L’origen, a les Amèriques
Per a arribar fins a Josep Mascaró Pasarius cal anar primer una mica endarrere. La seva mare, Francisca (Fanny) Ventura Felipa Pasarius Vinent, va néixer el primer de maig de 1895, a la ciutat argentina de la Plata. Els pares de Fanny Ventura eren Ignacio Pasarius Borràs, nascut el 1865 a Barcelona, i Fanny Vinent Garro, nascuda el 1866 a Maó. Els pares d’Ignacio Pasarius Borràs van ser Ignacio Pasarius Cañellas, nascut el 1829 a Maó, i Rosalia Borràs, amb qui es va casar el 1862, a l’església de Sant Pere, a Torredembarra (Tarragona). Van tenir tres fills: Antonio Ignacio Domingo, nascut a Barcelona el 1863 i mort a les poques hores de ser batiat; Ignacio Marcos Antonio ―pare de Fanny Ventura―, i un tercer fill, nascut el 1867, que va morir de molt petit i no en sabem el nom.
Ignacio Pasarius Borràs va estudiar a l’escola dels pares jesuïtes de Manresa, probablement pels anys 1872. La família del pare tenia la botiga Casa Pasarius, a Maó, ciutat on degué conèixer qui seria la seva esposa, Fanny Vinent Garro.
Quan Ignacio Pasarius Borràs i Fanny Vinent Garro es van casar, van partir a l’Argentina per a començar una vida nova, atès que la família no acceptava el seu casament, perquè ella treballava de dependenta a una botiga situada davant Casa Pasarius. Amb els diners de la legítima s’hi van establir de manera definitiva. Sembla que ja van partir a Amèrica pensant que hi podrien fer negocis i se n’hi van dur, probablement, alguna representació de teixits, però, finalment, es van dedicar a la compra i venda de terrenys i finques, creant una immobiliària que va resultar un negoci pròsper.
La parella va residir a les ciutats de La Plata i Buenos Aires i van tenir tres fills: Rosalía, nascuda el 1891; Francisca Ventura, nascuda el 1895; i Ignacio, nascut el 1899.
Fanny Ventura explicava que a l’Argentina vivien al carrer 85 del barri de Necochea, a Mar del Plata, una ciutat port situada al litoral de la mar argentina, al sud-est de la província de Buenos Aires. Recordava que anaven a prendre mate i a fer berenetes a cals veïns, on menjaven paellades de patates frites i feien una xocolata deliciosa. També que els seus pares s’estimaven molt. De vegades ballaven pel jardí de casa molt enamorats. Hi havia un brollador i jugaven amb l’aigua a esquitxar-se amorosament, mentre ells, Rosalía, Fanny Ventura i Ignacio, els miraven embadalits.
La família Pasarius-Vinent va viure al continent americà fins que Ignacio Pasarius Borràs va morir abans de Nadal de 1906. Va ser enterrat al cementeri La Chacarita, a Buenos Aires. Un home a qui la família recordava sempre content i alegre, a qui sentien cantar òpera quan s’aixecava el matí. A tots els agradava molt la música. Rosalía, la major dels fills, havia après a tocar una peça al piano, En el cielo, que volia interpretar aquell Nadal per a donar una sorpresa als seus pares. Malauradament, tot es va capgirar. Ignacio patia de morenes, tenia moltes molèsties i va telefonar al metge, però aquest no hi era. En el seu lloc hi va anar un practicant, que li va receptar una pomada equivocada que li va enverinar la sang i va morir, a l’edat de 45 anys, d’una septicèmia galopant.
Mar blava de Menorca
Fanny Vinent Garro, després de la mort del seu marit, va tornar a Menorca, perquè la família li ho va demanar. Quan arribaren a l’illa, Rosalía tenia 19 anys, Ventura, 15, i Ignacio, 11. Fanny Ventura explicava que en arribar amb el vaixell a Menorca la va fascinar el color blau i transparent de l’aigua de la mar, tan diferent de la de l’oceà Atlàntic que ella coneixia, i també la sorpresa que tingué quan va veure que si posava l’aigua de mar dins un got, era transparent i no blava com ella la veia.
La família es va instal·lar a la casa paterna. Davall hi havia la botiga de gèneres Casa Pasarius, fundada per Antoni Pasarius Ferrer (nascut a Lleida), el 1789. Al principi del segle XX continuava sent una botiga molt pròspera. Tenia aprenents catalans de Barcelona i Tarragona, que hi anaven a estar durant un any per a aprendre l’ofici. Menjaven a la mateixa taula que els senyors i per a dormir jeien damunt els taulells (aquests tipus d’aprenents a Catalunya rebien el nom de saltataulells). Un d’ells, Jaume Sala, es va casar amb na Rosalía, la germana gran.
Quan va morir el besoncle fadrí Buenaventura Pasarius Cañellas, poc després de l’arribada de la família a Menorca, va deixar els seus béns als únics nebots que tenia. La seva part de la botiga Casa Pasarius la va deixar a l’hereu Ignacio. I els llocs de Llimpa i Limpet, situats a prop d’Alaior, els va deixar a les seves nebodes Rosalía i Ventura.
Fanny Vinent Garro va morir el dia 30 de setembre de 1919. Fanny Ventura tenia 25 anys, Rosalía, 28 i Ignacio, 20. Tot el patrimoni familiar va ser per al fill, que va heretar la casa paterna de Maó, el lloc de Binillobet, una estància amb molt de regadiu prop de Maó, cases a Sant Lluís i un xalet a l’altra banda del port de Maó, a més d’altres béns familiars.
Una vegada la mare ja no hi va ser, Fanny Ventura no s’acabava de sentir bé a la casa paterna, que ara era del seu germà petit. Ignacio ja començava a festejar Maria Fontirroig, filla de Mateo Fontiroig, un mestre de molta anomenada de Maó, amb qui finalment es va casar. Així va ser com va partir a viure a Alaior, al lloc de Llimpet que va heredar. El va batejar amb el nom de Río de la Plata. Era gran, polit i tenia un bosquet de pins, on anaven a cercar esclata-sangs i que tenia unes terres fèrtils per a sembrar a la part del darrere de la casa, explicava.
Al marge de cànons i normes
Acostumada a la vida en terres americanes, era una dona amb un esperit molt inquiet. Una vegada va ser a Menorca va voler seguir els estudis de guitarra amb un professor particular. A més, quan els pagesos del lloc feien vetlades a la nit, ella també hi anava. Tocava cançons i cantava alegrement amb ells fins tard. Un pagès es penjava a l’esquena la coa del porc i corria cantant «Qui me l’encendrà, el tio, tio, tio? Qui me l’encendrà, el tio de pedaç?…» Ella participava a la festa, cosa que era totalment inhabitual en aquella època. Primer per ser una dona fadrina i també per relacionar-se tan estretament amb els pagesos del lloc, ja fos quan cantaven, feien porquejades o pastaven, sent com era la senyora de la casa.
Era una dona molt bella i elegant que cridava molt l’atenció a la gent del poble. Quan encara era fadrina baixava asseguda de costat dalt d’una somera, del lloc fins al poble, per a visitar uns francesos que residien a Alaior. Tota ella cridava l’atenció i la feia diferent. Era independent, anava a nedar tota sola i acostumava a llegir molt.
En aquella època va conèixer un alaiorenc molt ben plantat, de qui es va enamorar. Era n’Antoni Mascaró Rosselló, que feia de sabater. Fill de Josep Mascaró Mascaró, nascut a Alaior, i de Margalida Rosselló Sans, natural de Fornells, morta a l’edat de 46 anys (1870-1916). Josep Mascaró Mascaró, conegut com en Mascaró Gros, era molt alt (feia 1,96 m) i corpulent. Tenia un molí i era d’idees esquerranes. S’explica que, segons la tendència política del qui manava, la gent aconsellava que no anassen a moldre al seu molí, però tothom continuava fent-ho, encara que fos d’amagat, perquè era un home molt estimat per tothom.
Antoni Mascaró anava a veure Fanny Ventura a fosquet al lloc de Río de la Plata, on ella s’havia instal·lat. Parlaven per una finestra. Ell encenia una espelma per a seduir i veure millor el bell i exòtic rostre d’aquella dona tan diferent de qualsevol altra de Menorca.
Casament a Santa Eulàlia
Després de festejar durant un any, decidiren de casar-se. Tots dos tenien 27 anys. La cerimònia es va celebrar el 8 de febrer de 1923, a l’església de Santa Eulàlia, a Alaior. De viatge de noces van anar a Barcelona. Nou mesos després naixeria el primer dels fills, en José, el protagonista d’aquesta història. Va venir al món vestit, envoltat de la bossa amniòtica, el 13 de novembre de 1923. Un símbol de bona sort. Va ser inscrit al registre civil, dos dies després, amb el nom de José Antonio Mascaró Pasarius.
La primera de les cases on va viure la parella, amb el seu primer fill, va ser al carrer de la Reina, 43 (avui carrer del Porrassar Nou), a Alaior. S’iniciava un llarg periple que duria la família, sovint minsa de recursos econòmics, a viure a prop de 20 cases diferents. Quan Fanny Ventura ja tornava a estar embarassada, es van mudar a una altra casa més gran al mateix carrer, on van néixer Armando, el 1925, i, dos anys més tard, Carlos, el 1927.
Fanny Ventura era una dona intel·ligent, molt interessada pels avanços científics i els esdeveniments que passaven arreu del món. Josep Mascaró Pasarius recordava que una vegada anava amb la seva mare per un camí de pols i ella li va dir: «Dentro de no mucho tiempo se inventará un material duro para cubrir los caminos, y los carruajes podrán viajar mucho más rápidos». Això mostra com va tenir una intuïció ben encertada de l’arribada futura de l’asfalt, en aquell temps encara inexistent a Menorca.
Travessar l’Atlàntic
Després de viure durant un temps al lloc Río de la Plata (Llimpet), el destí duria la família al cor del Carib, a l’illa de Cuba. Segons explica Perla Mascaró, el seu pare li va dir a la seva mare que se n’anava a Cuba a fer fortuna, i ella li va respondre «Pues yo voy». Van partir cap a les Amèriques l’any 1927 amb els tres fills: José, Armando i Carlos. La seva mare sempre li deia que tenia alguna cosa de cubana, perquè va romandre embarassada d’ella a l’Havana. A Cuba hi feia molta calor, i perquè els fillets poguessin dormir els havia de ventar contínuament amb una gran fulla penjada del sostre que la mare estirava amb un cordill. En terres tropicals també van viure l’experiència d’un cicló. D’aquesta experiència va sentir explicar que van haver de tapiar amb fustes i claus les portes i les finestres de la casa on vivien per a evitar que se’ls endugués el vent. Hi van estar un any. Després van decidir de tornar a Menorca.
De tornada cap a Europa van fer escala a Nova York. Feia molt de fred. Era l’hivern i la gelor de l’aire era intensíssima. Anaven molt abrigats, només treien els ulls de la bufanda per a poder mirar de la coberta l’arribada al port novaiorquès. José en aquesta època tenia quatre anys. Josep Mascaró Pasarius va explicar que recordava perfectament la ciutat de Nova York, amb els seus gratacels altíssims a l’illa de Manhattan. Mentre l’observava fascinat va demanar: «Mamà, ¿aquí dónde entierran a tanta gente? ».
Van estar un mes llarg per a travessar de costa a costa l’Atlàntic, amb un vapor. Al final del 1928 van arribar a Menorca. Es van instal·lar a una casa al carrer de l’Àngel, 20, a Alaior, prop de ca la tia Joana, que es dedicava a fer pans per comanda, que després repartien per les cases. Allà va néixer Perla, el 1929, però aquesta no va ser la darrera casa on visqueren. Poc després partiren a Maó, a una casa situada a prop de l’església de la Mare de Déu del Carme, on va néixer el petit de la Família, Aurelio, el 1931. En aquesta església hi havia un retaule molt gros, regal de Fanny Vinent Garro, que probablement va ser cremat o destruït durant la guerra civil.
Poc després, la família se’n va anar a viure al Castell, a l’actual carrer Ruiz i Pablo. Van llogar la casa a Bernat Olives Sintes, natural de Maó i pare de les germanes Olives Noguera, Celeste i Victoria Juana. No hi van estar molt de temps. Tornaren a Alaior. Van viure primer al carrer del Regaló, però poc després se’n van tornar al lloc Río de la Plata, on van viure devers dos anys.
En aquell temps, Antoni Mascaró tenia una espècie d’atracció de fira, com una tómbola desmuntable, amb la qual anava d’un poble a l’altre, sempre coincidint amb les festes, dissabtes i diumenges. El joc tenia una taula rodona al centre de la qual hi havia una espècie de campana, com una tapadora de formatge, que amagava un petit conill-rata. La tapadora penjava d’una cadeneta, que es podia pujar i baixar a voluntat. Al voltant hi havia compartiments amb unes barreretes i un forat, a cada un dels quals corresponia una carta de la baralla espanyola. El joc consistia a adjudicar cada carta de la baralla per un preu mòdic, que cada jugador conservava fins al final. Quan estaven totes les cartes venudes, s’alliberava el conillet-rata, que en sentir-se lliure corria a amagar-se a dins d’una de les portetes. Qui tenia la mateixa carta on havia entrat la rateta, podia triar un regal de l’expositor, habitualment estris de cuina d’alumini: olletes, escorredores, cullerots, partidores. Els premis que s’hi podien guanyar i l’atrezzo del conjunt de la tómbola podia canviar segons convingués i l’època de l’any que es tractàs. Per exemple, també s’hi podien guanyar petites joguines per infants o fils i estris per cosir o l’estructura de la fira podia ser més complexa o senzilla si durava només un dia o més jornades. D’aquí ve el malnom de la rata amb qual era conegut Antoni Mascaró i posteriorment els seus fills.
En aquesta època la relació de Fanny Ventura i Antoni Mascaró havia entrat en una crisi forta, probablement per l’afició d’ell a jugar. Aquesta afició o altres van ser probablement font de desavinences conjugals. Van decidir separar-se. Era en temps de la República i es van poder divorciar. Així es va fer constar al registre civil d’Alaior el dia 2 d’abril de 1935. En aquest moment els fills tenien: José, 11 anys, Armando, 10, Carlos, 8, Perla, 5 i Aurelio, només 3 anys.
Pujar cinc fills
Mare i fills van partir cap a Palma. Fanny Ventura volia rompre tots els vincles amb Menorca. Abans de deixar l’illa va decidir de vendre el lloc Río de la Plata i per fer-ne la venda, mentre ella era fora, va nomenar un apoderat d’Alaior. Ella pensava que amb els doblers que n’obtindria podria dur la família endavant. A Mallorca van viure a al carrer del Pont, 11, al Pont d’Inca.
Mentre eren a Mallorca, Carlos Mascaró va tornar a Alaior, perquè la seva tia Joana li va demanar que hi anàs a passar les festes de Sant Llorenç, que se celebren la setmana del 10 d’agost. Va partir aquell estiu. L’esclat de la guerra civil, amb l’alçament el 18 de juliol de 1936, li va impedir de tornar a Mallorca per a reunir-se amb sa mare i els seus germans. Van estar separats els tres anys que va durar el conflicte bèl·lic (1936-1939). Carlos vivia a ca la tia Joana, Menorca era roja i es va mantenir fidel al govern de la República. Fanny Ventura i la resta dels fills eren a Mallorca, que es va alçar amb el bàndol insurgent.
En temps de la guerra encara vivien al Pont d’Inca. Perla Mascaró explica que quan sentien la sirena avisar de l’arribada d’avions rojos, sortien de la casa i se n’anaven a refugiar al camp davall els ametllers. Quan sentien com queien les bombes, es tapaven el cap i el cos amb mantes. Les passaren magres. Només tenien pa per a menjar, quan n’hi havia, i no disposaven de doblers perquè l’apoderat no els en podia enviar de Menorca. El tràfic marítim entre illes s’havia aturat.
Davant aquesta situació, es van mudar a Palma. Van viure al carrer Marquès de la Font Santa, 200, prop del barri dels Hostalets. Fanny Ventura es va posar a fer feina, de dia, a una fàbrica de material de guerra i, de nit, cosia botons i traus de polaines per a Casa Buades. En aquesta època necessità tot l’ajut disponible. Els petits anaven a l’escola i dinaven als menjadors socials, perquè tot era poc per a una dona sola amb fills i sense recursos. I així van anar passant la guerra.
Fanny Ventura sempre va tenir un aspecte molt distingit. Era una senyora molt fina. A la fàbrica on treballava la van elegir per a donar un ram de flors a una important personalitat que va anar a visitar les instal·lacions. La foto del lliurament del ram va sortir publicada a la premsa de Palma. El senyor a qui va donar el ram de flors li va posar un bitllet de 20 duros dins la mà, en senyal d’agraïment, una quantitat que en aquella època eren molts de doblers, explica Perla Mascaró.
En acabar la guerra van tornar a Menorca a cercar en Carlos. Ja no hi van trobar el seu pare. Antoni Mascaró Rosselló el mes d’octubre de 1939 havia estat evacuat de Menorca pel vaixell anglès Dewonshire fins a Port Vendres, al camp de refugiats d’Argeles sur Mer d’on va ser traslladat fins al camp de Septfons (Tarn et Garonne) on va estar fins a poder tornar a Menorca, cosa que succeí mesos després perquè no havia tingut cap càrrec públic ni estava cercat per delictes de sang.
Una vegada Fanny Ventura va arribar a Alaior, l’apoderat li va dir que els doblers obtinguts de la venda del lloc ja no tenien validesa, perquè eren rojos. Ella sempre va pensar que l’havia estafada. Només en va recuperar uns quants, però molt pocs en comparació al que realment valien el lloc i les terres que l’envoltaven.
Vendre Baleares al carrer
De tornada a Mallorca, Fanny Ventura va comprar una casa amb els pocs doblers que havia rebut de Río de la Plata. La família la identificava com la casita de Pont d’Inca. Estava situada al camí de la Cabana, 92, a Marratxí. No obstant això, en aquella època tot va rodar malament. No hi havia feina i no tenien menjar. Els al·lots eren jovenets. Ella havia d’empènyer tota sola la casa. Ja d’adult, Josep Mascaró Pasarius , en un article seu publicat al diari Baleares, en celebrar-se el cinquantè aniversari del rotatiu, va explicar que la seva primera feina va ser la de venedor de Baleares pels carrers de Palma. Així va ser com va guanyar les primeres pessetes. Probablement, van servir per a ajudar la seva mare.
Quan tenia 18 anys (1942) va decidir d’allistar-se a la Legió per a poder ajudar la família amb la paga. Va partir cap a l’Àfrica, al quarter de Dar-Riffien, al Marroc, i allà estigué entre els anys 1942 i 1945. Poc temps més tard el seguiria Armando Mascaró. Josep Mascaró Pasarius tot d’una va entrar a treballar a la Plana Major, al Gabinet de Topografia i Cartografia, on va aprendre a aixecar plans cartogràfics per a fins militars, entre altres coses. Armando, en canvi, va entrar al grup de gastadors, que eren els qui desfilaven amb la bandera davant el regiment, i també treballava a la infermeria. A la Legió hi van passar tres anys. Tots dos tenien un esperit molt aventurer. Quan encara era a l’Àfrica, va escriure una carta a sa mare en què li deia que volia voltar món i conèixer altres països i maneres de viure. La resposta de sa mare, amb una carta molt convincent, va aconseguir de fer-lo canviar d’opinió.
València, terra de flors
Mentre els dos fills grans eren a la Legió, la resta de la família va partir cap a València. Era la postguerra, temps de fam i poca feina. Abans, Fanny Ventura va vendre la casita de Pont d’Inca. Perla Mascaró explica que sa mare va decidir de posar un nou rumb a la seva vida quan va llegir a un llibre: «Valencia, la tierra de las flores y el sol». Una vegada allà es van instal·lar al carrer de Pius V, situat prop d’un museu, on van viure tres anys. Ella es va posar a fer feina a ca donya Pilar. L’ajudava en les feines de la casa i la cuina. També va ser aquesta senyora la que va ensenyar guitarra a Aurelio, que també aprengué a tocar el violí.
El primer a tornar llicenciat de soldat va ser Josep Mascaró Pasarius i poc després ho va fer Armando. Es van reunir amb la seva mare i la resta dels germans a València. Un es va posar a fer feina de guixaire i l’altre d’encofrador.
Cremar la caixa dels records
La parella divorciada, Antoni Mascaró i Fanny Ventura, no estaven barallats. Parlaven de tant en tant. Quan eren a València ell va demanar a la seva ex-dona si la seva filla petita, Perla, que llavors tenia 16 anys, podia anar a Alaior per a passar-hi les festes de Sant Llorenç. També li va prometre que, si tornaven a Menorca, compraria una caseta a Ciutadella, on podrien viure tots. Així ell també podria tenir els fills a prop. Tots els fills la van convèncer que acceptàs.
L’intent de tallar definitivament amb el passat no li va ser possible, perquè, finalment, accedí a tornar a Menorca. «Prometí no volver, pero me han hecho caer», deia en aquells moments. Els primers a arribar a l’illa, l’any 1946, van ser José i Perla. Com que el seu pare encara no tenia la casa comprada, van llogar unes habitacions a ca na Margalida Hernando Camps, casada amb en Vicente Rocamora, que vivia a una caseta del Rancho Grande, a Ciutadella. Quan els va conèixer, va comentar a la seva germana petita, Patrocinio Hernando Camps: «Aquesta gent que ha vingut, de mobles no en duen gaire, però de llibres, molts».
Quan Fanny Ventura, finalment, va arribar a l’illa, l’any 1947, amb la resta dels fills, es va instal·lar a la nova casa, al carrer de la Brecha (actual carrer de la Muradeta). Era molt petitona i tenia vistes al pla i al port de Ciutadella. Va ser en aquesta casa on la família va cremar el baúl de los recuerdos, que els havia acompanyat d’un país a l’altre, d’una ciutat a l’altra, sempre ple de llibres i petits objectes personals, d’ençà del llarg viatge a Cuba, el 1927. El foc d’aquella caixa, com si d’un ritual es tractàs, va posar punt final a una època de diàspora i encetà una nova vida per a tots.
En aquest moment comença el gran periple professional i vital de Josep Mascaró Pasarius. A Menorca no hi havia mapes de l’illa i si n’hi havia eren militars i d’ús exclusiu de l’exèrcit. L’any 1947 va començar a recórrer l’illa en bicicleta per a fer els mapes, que, finalment, esdevindrien, el 1951, el primer Croquis Turístico de la isla de Menorca i el Croquis Arqueológico de Menorca. Aquesta feina no remunerada la podia dur a terme venent vetes, fils, sabons i altres objectes als amos i a les madones dels llocs que visitava, a més de fer encàrrecs i d’intermediari per a qui ho sol·licitàs, amb la intenció de guanyar uns doblers per a viure. D’aquesta manera va començar a recopilar informació valuosa sobre el terreny a tota l’illa: s’apuntava a una llibreta els topònims de la zona que recorria, prenia mides per a fer les planimetries i dibuixava en alçada els monuments arqueològics que trobava arreu. Aquesta feina cartogràfica no va ser fàcil de dur a bon port. Josep Mascaró Pasarius va topar amb entrebancs que li posaven les autoritats militars que li havien d’autoritzar la publicació de cada làmina i va haver de passar molts de filtres i controls, perquè finalment s’arribassin a publicar. Per exemple, va haver de lluitar aferrissadament per a poder escriure els topònims en català i el van obligar a donar el nom de croquis turístico i croquis arqueológico a les dues obres.
Quan just la vida prenia un nou rumb per a tots, un fet dramàtic colpiria tota la família i molt especialment Fanny Ventura: la mort del seu fill petit, Aurelio, a l’edat de 16 anys. Anant en bicicleta va xocar contra un carro al carrer de la Brecha, on vivien, a Ciutadella. En caure es va rompre i ferir una cama. El jove Aurelio va anar a viure amb el seu pare a Alaior, a ca la seva tia Joana, després de ser operat a Maó. Les medicines i els metges eren molt cars i Fanny Ventura no els podia pagar. Aurelio duia la cama enguixada, però el guix no es va canviar en la data prevista, perquè feia mal temps, i el metge no va considerar oportú tocar-lo. A conseqüència d’aquest fet, la cama es va gangrenar i el jove Aurelio va morir a Alaior, el 10 de març de 1948.
Fanny Ventura mai no es refaria d’aquella pèrdua, que va plorar la resta de la seva vida. També motivà un dels poemes més sentits que va escriure, el 1978, dedicat A mi hijo, en què li diu:
Todo me habla de ti: el mar…, las flores…,
las músicas por ti más preferidas
y las voces anónimas lejanas…
que me hacen recordar tu voz querida.
Un poema que acaba:
Y allá, en el infinito donde moras…
¡conmigo estás!… aunque no estés conmigo!…
Con tu imagen grabada, el corazón deshecho
y el pensamiento en tu lejana tumba…
yo te escribo estos versos…
Estos versos que vuelan a tu lado
formados con sollozos o con rezos…
que te cuentan mis tristes añoranzas…
y el hueco que dejaron tus recuerdos.
Tu madre.
Armando Mascaró, a diferència dels altres germans, es va instal·lar a ca la tia Joana, a Alaior, amb qui es va quedar a viure. A Alaior va conèixer Milagros Pons Carreras, amb qui es va casar.
Carlos Mascaró no va viure sempre a Menorca. De gran partí cap a França i s’instal·là a Tolosa, on ja residia l’oncle Joan Mascaró Rosselló, germà del seu pare, a l’exili per la guerra civil. Allà es va casar amb Colette Bardieux i va fer de pare de Jean Marc, el fill d’un anterior matrimoni de Colette.
Perla Mascaró es va casar amb Josep Caules Sintes, fill d’una família molt estimada a Ciutadella, coneguda per Cal Papa, que tenia una barberia al carrer de Maó, prop de la plaça de les Palmeres . Es casaren i tingueren tres fills: Ana Mari, Esther i José.
Fanny Ventura va quedar a viure amb la seva única filla. Primer, al carrer de la Brecha i després al carrer Qui no Passa, 6 de Ciutadella. També va passar temporades, de vegades llargues, a la casa dels seus altres fills a Alaior, a Mallorca i a Tolosa. Va morir a Ciutadella el 8 de febrer de 1980, a l’edat de 84 anys. Antoni Mascaró havia mort anys abans, el 9 d’abril de 1953, a l’edat de 57 anys.
Una família nombrosa
Josep Mascaró Pasarius va conèixer qui seria la seva esposa a ca na Margalida Hernando. Maria del Patrocinio Hernando Camps li va fer perdre del tot les ganes de tornar a València, com era la seva intenció inicial, una vegada que la seva mare i els seus germans s’haguessin instal·lat definitivament a Menorca.
Patrocinio, una dona d’ulls profunds, va robar el cor i va aconseguir de centrar un home que tenia un gran esperit aventurer i emprenedor. El primer mapa de Menorca, el Croquis arqueológico de la isla de Menorca, el va dedicar a la seva mare. I a la seva esposa, la primera de les dotze làmines del Croquis turístico de la isla de Menorca, en què li deia: «Perquè sense tu mai hauria pogut fer aquest mapa».
A Ciutadella Josep Mascaró Pasarius també va conèixer una persona que seria molt important en la seva vida: Agustín Hernando Martínez de Salas, fotògraf professional que acabaria essent el seu sogre. Agustín va anar a Ciutadella a fer el servei militar i hi va quedar a viure, perquè hi va conèixer una al·lota molt garrida, Àngela Camps Ribot, de qui es va enamorar i amb qui es va casar quan tenia 25 anys. Àngela havia nascut el 10 d’octubre de 1885, a Ciutadella, i era la segona filla de Josep Camps Cavaller, també fotògraf professional i propietari d’una fàbrica de talons de sabates a Ciutadella. La seva mare era Margalida Ribot i Pons.
Agustín i Àngela vivien al carrer de la Puríssima, nombre 3, a Ciutadella. Van tenir sis fills: Maria Auxiliadora, Rafel, Margalida, Àngela, Josefina i, finalment, Maria del Patrocinio, que va néixer l’11 de març de 1928, quan els seus pares feia 20 anys i 10 mesos que s’havien casat.
Quan Josep Mascaró Pasarius va conèixer Agustín Hernando, aquest tenia el seu estudi de fotografia al carrer de les Voltes, de Ciutadella. Amb ell va establir una relació d’amistat i estimació profunda. Va ser qui el va conduir en els primers passos fotogràfics, quan començava a fotografiar talaiots i taules megalítiques de Menorca. L’estreta relació d’amistat va esdevenir parentiu quan el 21 de juny de 1952 Maria del Patrocinio i Josep Mascaró Pasarius es van casar a l’església de Sant Francesc, després d’haver festejat durant quatre anys. Fanny Ventura i Armando, en substitució del seu pare, que ja estava molt malalt, van demanar a Agustín Hernando la mà de la seva filla més petita, que ell va concedir amb alegria, perquè ja estimava com a un fill qui seria el seu gendre.
Josep Mascaró Pasarius va començar a fer el Mapa general de Mallorca el 1952. Durant quatre anys va anar i venir en vaixell entre Menorca i Mallorca, sempre viatjant a coberta, l’acomodació més barata, malgrat fes temporal, perquè ja tenia una família per a alimentar. S’hostatjava a la pensió Baleares, situada a la plaça de les Columnes. Durant aquestes estades enviava bosses de roba a rentar a Menorca i ho feia mitjançant la tripulació del vaixell que regularment unia les dues illes; roba que li retornaven neta a la pensió per una mòdica quantitat de doblers. A la mateixa plaça hi havia el negoci de fustes Maderas Sintes, regentat pel menorquí Ramon Sintes Gelabert, que acabaria sent un bon amic de Josep Mascaró Pasarius, perquè, d’ençà del començament, agafava els encàrrecs que li arribaven per telèfon. Aquest va ser l’inici d’un petit món que aviat es faria més gran.
Durant els quatre anys de viatges continus entre Menorca i Mallorca van néixer a Ciutadella tres filles de Josep Mascaró Pasarius: Maria Goretti, l’any 1953, Assumpta, el 1954, i Immaculada, el 1956. Finalment, el mes de gener de 1957 tota la família partiria a viure a Mallorca. Llogaren un pis a la plaça de Francesc Garcia Orell, 2 (la plaça de les Columnes), que seria la seva nova i definitiva llar.
La família s’ampliaria aviat. El mes d’octubre d’aquell mateix any, Àngela Camps i la seva filla Maria Auxiliadora van partir de Menorca per a anar a viure a Mallorca, després de la mort, a causa d’una embòlia, a Ciutadella, d’Agustín Hernando Martínez de Salas. Primer van anar a Lloseta, a la casa de Margalida Hernando, i després a la plaça de les Columnes, a Palma. Un domicili en el qual també nasqué la filla petita, Virgínia, el 1961.
El fet de viure a Mallorca va obrir a Josep Mascaró Pasarius nous horitzons, i els seus vastos interessos culturals van poder ser satisfets. A l’illa més gran de les Balears van veure la llum projectes d’àmbits molt diversos que tindrien un llarg recorregut en el temps i el durien a tocar, amb la seva incansable curiositat i gran empenta divulgativa, totes les tecles d’una complexa partitura, com mostra clarament la seva extensa bibliografia.
Les històries s’obren sempre, amb el pas del temps, a noves trames, que creixen, evolucionen i generen vida. Les quatre filles es van fer grans, es van casar i tingueren fills, els néts de Josep Mascaró Pasarius i Patrocinio Hernando: Enric, Rut, Martí, Josep, Núria, Àngela, Pau, Adrià i Joan. I després vingueren els besnets, Josep i Martí, fills d’Enric Portas Mascaró, el nét gran, i Júlia, Pau i Lluc, fills d’Àngela Cortès Mascaró, la néta gran.
I totes les històries tenen un punt i final: Josep Mascaró Pasarius morí a Palma el dia 11 de maig de 1996, a l’edat de 72 anys. La seva esposa, Patrocinio Hernando Camps, va viure fins a 92 anys i va morir el 9 de desembre del 2020. Les cendres de tots dos reposen a la tomba familiar del seu gendre, Gabriel Bibiloni, al cementeri de Marratxí.